L’ermita Sant Domènec esdevé un dels elements simbòlics més rellevants, dins de la consciència popular de Xaló. Aquesta fruit de la devoció dels xaloners per Sant Domènec i al rosari, va estar bastida entre l’any 1691 – 1697 baix les ordres del rector. Inaugurada en 1699, va gaudir d’una gran acceptació fins a la mitat del segle XVIII. Moment en el qual l’edifici religiós va alternar les tasques religioses amb l’ensenyament, allotjant l’escola. Fou en 1761, quan es va nomenar el primer mestre-ermita, Joan Batiste Monzó. Sembla que aquesta activitat es dugué a terme fins a les darreres dècades del segle XVIII. Al llarg de la seua història, l’edifici ha sofert diferents reformes. Les primeres es realitzaren en la segona mitat del segle XVIII, i les últimes en 1978, gràcies a la generositat de la senyora Georgette Bosch.

L’ermita d’estil historicista, crea un conjunt amb influències heterogènies (gòtic, barroc, mudèjar...). Aquesta mostra en la seua façana un pòrtic amb tres vans coberts amb arc ogival, amb columnes intercalades de rajola que contrasten amb els mur llis, es remarquen les claus i punts d’arranc dels arcs. Predomina la visió de l’espadanya sobre la teulada a doble vessant, coronada per una campana i veleta.

Pròxim a l’ermita i coetani d’aquesta trobem un petit forn de calç, clar exemple de l’arquitectura popular. Aquest forn fou bastit per tal de garantir l’abastiment de calç per a la construcció de l’edifici religiós. De planta circular, l’obra esta realitzada amb materials autòctons de la zona, com pedres calcàries, morter de calç, rajoles.

La calç s’obtenia a partir de la roca calcària (pedra viva), que amb una temperatura superior a 600º, transforma el carbonat calci en òxid de calç del qual s’obté la calç viva. A partir d’aquesta si es fica amb contacte amb l’aigua esdevindrà un producte indispensable per a les societat d’aquest territori, al llarg de tota la història fins al passat més recent. Sent utilitzat tant en l’arquitectura popular, com en nombrosos aspectes de la vida.